EXPOSICIÓ A VILADOMIU VELL. JULIOL DE 2016
“SENSE CARTRÓ 8. VIATGES I BOLÍGRAF”
“El llapis és per a covards, dubitatius, insegurs i figa-flors. La goma d’esborrar és directament per a perdedors… el bolígraf o qualsevol instrument perpetu és per a triomfadors.”
Kandinsky (mentida és meva)
Una dècada de viatges a sobre de la meva moto –primer una BMW R-80 i després una Harley Davidson Dyna Super Glyde de 2004- dóna per molts dibuixos, no sé viatjar sense la meva agenda i sense un boli, suposo que és el meu refugi quan dialogo amb el que m’envolta, o perquè m’agrada que la gent em miri com dibuixo, sorgint així aquesta part exhibicionista que tenim més o menys desenvolupada la majoria dels artistes.
No m’agrada amagar que són fulles d’agendes, tacades d’oli o de cafè amb llet, o fulles de juntes d’avaluació, o tovallons de paper d’un bar, donat que la inspiració ve quan ve i l’aventura de viatjar comporta aquestes improvisacions. Reinterpretar la realitat, dibuixar del natural, comporta deixar peces sense acabar, comporta apedaçar o retocar dibuixos amb posterioritat, també implica esbossar amb rapidesa o fer croquis amb les idees claus per croncretar l’obra més endavant, així doncs, tenen tots els dibuixos una empremta de “recent fets” incontestable.
La intimitat que suposa fer aquests dibuixos, moltes vegades de manera automàtica (surrealisme automàtic) parlen molt de l’atenció de la ment cap alguna cosa i l’atenció o mobilitat de la mà cap a una altra, de manera totalment independents. Parlo dels “garabats” , dels esbossos i de les línies que moltes vegades neixen sense sentit en un racó de la fulla i que mica en mica agafen la seva entitat. Trasllado a l’espectador la meva intimitat més inconscient més lliure i més personal…
L’olor de la tinta de bolígraf arremolinada sobre el paper color bori, fa una sensació agradable pel meu nas però que taca la carnositat del dit petit de la meva mà esquerra d’un blavós lapislàtzuli. La fascinació que provoca en mi l’arquitectura de certs edificis, fa que sigui un tema recurrent (les línies ortogonals no formen part de la meva creativitat constructiva, m’envaeixen línies orgàniques, helicoïdals, corbes en general que formarien part d’una visió prismàtica amb una lent gran angular, és el repte agradable de voler representar les perspectives còniques rectilínies de tota la vida amb una única eina corba), també la figura humana ocupa una part destacada del contingut de les obres, la natura, els animals i el que anomeno “invents i pensaments” tanquen la iconografia d’aquesta mostra.
Viladomiu Vell, juny de 2016